Història del còmic | Audiovisuals

CÒMIC

El còmic és un mitjà de comunicació que permet transmetre històries principalment mitjançant un seguit d’imatges ordenades de manera seqüencial, que mostren el pas del temps. Alhora, la pròpia imatge descriu l'espai on succeeixen les accions de l'història.

Característiques importants del còmic:

Organització seqüencial: Es composa per una sèrie de vinyetes que contenen imatges. Aquestes vinyetes estan ordenades de manera que expliquen una acció.
Ús de codis pictocinètics : imatges i senyals que representen el moviment, com les línies cinètiques per representar un objecte en moviment.
Ús de codis audiopictòrics : Els sons es representen de manera gràfica.

Espai i temps: Té capacitat per transmetre la sensació del pas del temps, mitjançant la seqüència de vinyetes, el seu ordre i sensació d'espai, que és el que la imatge exposa.
Guió i dibuix: Aquests dos elements requereixen de dues figures: escriptor i dibuixant. El guió està fet per l’escriptor i desenvolupa l’aspecte narratiu i el dibuix, fet pel dibuixant, l’aspecte plàstic.
Textos plàstics: El format i disposició dels textos tenen una funció important expressiva que va més enllà de la literalitat. S’usen bafarades, que poden significar un pensament, o textos grans, que poden significar un crit.
Capacitat simbòlica: Els símbols en els còmics serveixen per transmetre idees més complexes. Aquest símbols amb el temps s'han acabat adquirint com a elements del llenguatge del còmic i sovint ja es llegeixen de manera natural. Per exemple una bombeta encesa pot representar una idea, un tronc amb una serra pot representar una persona dormint ...

Llenguatge col·loquial: El llenguatge verbal intenta ser molt natural, amb vacil·lacions, interrupcions, ... un llenguatge dirigit a les masses amb una intenció de comunicació quotidiana

HISTÒRIA DEL CÒMIC

A l’art prehistòric, hi podem trobar línies que representen trajectòries i altres desplaçaments en els personatges (humans, animals a caçar…) i objectes (moviment de les fletxes…) Com que aquest art representa mitjançant el dibuix/pintura el moviment, podriem dir que són els primers còmics de la història.

Seguidament, a l’art egipci i mesopotàmic hi apareixen relats a partir de seqüència d’imatges. Un exemple pot ser la seqüència escrivana egípcia de la Tomba de Menna, que mostra uns camperols realitzant la collita. Les estel·les mesopotàmiques són narracions commemoratives d’esdeveniments importants de l’època.

Tomba de Menna Estel·la mesopotàmica

Les peces de ceràmica grega també hi tenen escenes, en aquest cas de guerrers i atletes. Hi podem trobar reproduccions de la vida quotidiana, en un principi del que després serien les auques. La columna trajana de Roma és una columna dòrica de 42 metres d’altura (106-113dC). Hi trobem accions que narren visualment les campanyes de l’emperador Trajà, que estan disposades en espiral.

En el fragment del codi maia tro-cortesià podem observar que ja hi ha una distribució en vinyetes. En els frisos maies hi apareix també un antecedent del globus, que era una mena de parèntesis que apuntava a la boca dels personatges. A més, hi podem trobar manuscrits, com la epopeia precolombina, que es llegeix de dreta a esquerra i en ziga-zaga i que consta de dibuixos i paraules.

Les pintures romàniques es poden considerar còmics explicatius de la vida de Crist, dels sants o d’aspectes de la vida quotidiana. El tapís de Bayeux, per exemple, explica la conquesta d’Anglaterra pels normands, que va començar el 1066, amb una seqüència d’imatges amb diversos recursos expressius.

Hi ha diversos exemples dels inicis del còmic, com ara bé la pintura historiada de William Hogarth (segle XVIII), que està considerada precursora de l’art del còmic.

Tapís de Bayeux

En el segle XIX, els caricaturistes, sovint desenvolupaven acudits amb una seqüència d’imatges, com el pintor Daumier, en la seqüència Les peres (1839), que caricaturitza a Lluís Felip, rei de França.

Les auques formen part de la literatura popular catalana. Les més antigues conservades són del segle XVII. Les auques són seqüències narratives d’imatges i rodolins, versos poètics que s’introdueixen durant el segle XIX. Exemple: Auca del senyor Esteve (1907), de Santiago Rusiñol (rodolins de Gabriel Alomar i dibuixos de Ramon Casas).

Molts consideren que el pare del còmic europeu modern és el mestre suís Rodolphe Töpffer. Dibuixava històries satíriques i caricatures emmarcades en vinyetes, per als seus alumnes. En l’obra Els amors del Sr. Bosc Vell (1827), s’observa una combinació interdependent de paraules i imatges. Tot i així, ell no va veure la potencialitat del seu invent, només ho veia com un passatemps.

El primer còmic modern es considera que és el còmic The Yellow Kid de R.F. Outcault, publicat el 1895 al diari nordamericà The Journal. Aquest còmic incorporava la convenció del globus, com a element que apareix per primera vegada a la boca d’un lloro.

A Espanya van aparèixer les revistes de còmic TBO (1917) i Pulgarcito (1921). La paraula tebeo s’utilitzava com a sinònim de còmic o d’historietes.

El 1929 van aparèixer els primers còmics realistes, influïts per l’estètica de la fotografia i el cinema. Exemples: Flash Gordon (1934) d’Alex Raymond, que anticipa els còmics de ciència ficció. Buck Rogers, dibuixat per Dick Callins, va ser el primer heroi de ciència ficció. Tarzan (1929) d’Harold Foster, va iniciar un període d’aventures heroiques.

Posteriorment, van aparèixer els primers còmics amb protagonistes femenins (girls strips), com la famosa Betty Boop. A més, Popeye (1929) d’Elzie Crisler Segar, que era un personatge secundari de la sèrie Thimble Theatre, es va convertir en un popular personatge de cinema. Les sèries de cinema d’aquests personatges van ser produïdes pels estudis de Max Fleisher.

Betty Boop

A un suplement infantil del diari de Brusel·les Le Vingentième Siècle, l’any 1929 va aparèixer Tintin, de la mà d’Hergé, l’historietista europeu que més reconeixement ha tingut universalment.

El còmic va ser restringit a l’àmbit de la premsa fins l’any 1934 en el que va aparèixer el format comic-book. Al comic-book Action Comics, va néixer Superman, el primer superheroi, pioner d’un gènere que encara ara domina el mercat, el juny del 1938. Altres superherois que van ser i són molt importants són Batman (1939) i Spiderman (1962).

A més, Steve Canyon (1947), de Milton Caniff, va participar en les posteriors guerres i intervencions oficials dels Estats Units i Captain America (1940), de Jack Kirby, va formar part dels superherois que van militar activament en el bàndol aliat, a la segona guerra mundial, i es van convertir en la lectura favorita dels soldats en el front.

Flechas (1936) va ser una revista de la “Falange Española”, dedicada a ressaltar els símbols falangistes. Cuto (1935), de Jesús Blasco, que era una sèrie de les històries d’un nen que protagonitzava peripècies infantils i que es convertia en un adolescent aventurer, va tenir alguns episodis censurats per la dictadura espanyola perquè hi apereixia el maquis. També es van fer molt famosos i populars els tebeos com Hazañas Bélicas i Roberto Alcázar y Pedrín, que exaltaven valors patriòtics del franquisme.

Després de la Segona Guerra Mundial, als Estats Units, hi van aparèixer molts còmics de terror. Tot i així, la violència d’aquestes historietes va suposar moltes prohibicions en el futur. L’any 1954 va aparèixer el codi de censura Comics Code Authority, amb 12 requisits que havien de complir totes les publicacions.

L’any 1950 va aparèixer la sèrie Peanuts, de Charles M. Schulz, amb els famosos personatges d’Snoopy i Charlie Brown, que més tard es van publicar en tires diàries a “La Vanguardia”. L’any 1964 es va publicar per primera vegada una sèrie completa de tires del popular personatge Mafalda, de l’argentí Quino, que va adquirir celebritat universal.

Mafalda

L’any 1956 a Espanya va aparèixer El Capitán Trueno, amb guions de Víctor Mora i dibuixos d’Ambrós. Contava les històries d’un cavaller espanyol que lluitava contra els tirans i en defensa dels pobres i els oprimits. El 1959 va aparèixer Astèrix a la revista francesa Pilote, de la mà del guionista Goscinny i el dibuixant Uderzo, que explicava les històries d’un altre lluitador, en defensa del seu petit poblat gal, contra la invasió romana.

L’any 1958, a la revista Pulgarcito, va aparèixer la sèrie més popular del dibuixant Ibañez, les aventures dels detectius Mortadelo y Filemón. Altres sèries de l’autor són: La família Trapisonda, 13 Rue del Percebe, Pepe Gotera y Otilio…

L’any 1927 es va composar l’obra Frans Masserel, Die Sonne, en 63 plaques gravades sobre fusta, que manifestava el magnífic potencial dels còmics per narrar històries. A la dècada dels 60, el pintor Roy Lichtenstein, un dels pioners del popart, va utilitzar elements del llenguatge del còmic i de la publicitat.

A Catalunya van aparèixer revistes com Història i Llegenda o Cavall Fort (1961), on hi van desfilar personatges com Ot el bruixot, de Picanyol, Sergi Grapes, de Franquin o Jep i Fidel de Madorell.

A la dècada dels 60 va néixer el còmic underground, relacionat amb els moviments hippies i els ambients cultes i intel·lectuals. Robert Crumb va crear personatges com Mister Natural o El gat Fritz. Shelton va ser el creador dels Freak Brothers i el seu simpàtic gat.

El maig del 1968 es va iniciar l’underground a Europa i el còmic va adquirir rellevància cultural gràcies al paper del guionista. La revista Pilote va aplegar autors com Jean Giraud, Moebius, que va revolucionar el tebeo fantàstic. A Espanya també es van explotar temes fantàstic i de ciència ficció. Exemples: Dani Futuro (1969) de Carlos Giménez i Víctor Mora.

El personatge Spirit (1940-1952), de Will Eisner, va participar de la tradició dels superherois romàntics. El 1967 a Itàlia, Hugo Pratt va inventar a Corto Maltese, un personatge aventurer i romàntic que recorda herois de la narrativa de Stevenson, Melville i Conrad.

L’any 1977 va néixer la revista El Jueves, que ha durat molts anys. Exemples: Dios de J.L. Martín i Historias fermosas de Fer. Tot i no ser una revista especialitzada en còmic, ha publicat sempre historietes de qualitat.

A Espanya, les revistes Makoki (1977) i El Víbora (1979) on hi publicàven Gallardo y Mediavilla, Nazario, Max, Martí, Pons… representàven el còmic underground. A més, a Espanya hi va haver una eclosió de revistes de còmic per a adults: Totem (1977), Creepy (1979), Rambla (1982), 1984… Torpedo (1981), un gàngster cruel, dibuixat per Bernet, amb guions de Sánchez Abulí, es publicava a les pàgines de la revista Creepy. A l’obra Paracuellos (1977), editada inicialment per la revista Totem, Carlos Giménez va rememorar la seva infantesa entre els murs agressius dels centres franquistes d’Ajuda Social. La revista Cimoc (1981) publicava historietes de fantasia i ciència ficció.

La revista Cairo (1981) va reivindicar la renovació estètica de la línia clara creada per Hergé. Publicaven l’obra d’historietistes franco-belgues i de joves autors espanyols, com Mique Beltrán, creador del personatge Cleopatra.

L’any 1981 va néixer el Saló Internacional del Còmic de Barcelona. L’any 2000 Max va obtenir el Gran Premi del Saló com a reconeixement a la seva obra. La historieta Doctor Vértigo, de Martí, va ser premiada també en una de les edicions del Saló.

El tebeo Maus, Relat d’un supervivent (1980), d’Art Spiegelman, narrava els horrors del nazisme i els patiments dels jueus durant la Segona Guerra Mundial: els jueus representaven els ratolins i els nazis els gats. Aquesta va ser l’obra més reconeguda i premiada pels mitjans “seriosos” i pels historiadors i intel·lectuals. Va obtenir un premi Pullitzer (1992).

El 1992 als Estats Units van començar a tenir relleu les petites editorials independents on, per fi, els autors tenien drets sobre els seus personatges. Peter Bagge va ser el creador de les sèries Buddy y los Bradley i Odio, una de les obres claus de la historieta dels anys 90, on hi trobem un retrat sarcàstic de la joventut.

L’any 1993, Els Simsons, de Matt Groening, van convertir-se en personatges de paper, ja que prèviament havien estat personatges televisius (1989). El còmic de la dècada del 1990 està molt relacionat amb el cinema i la televisió. Es van fer versions cinematogràfiques de molts personatges i sèries de còmic (Batman, La màscara, Dick Tracy…). També es van convertir sèries de cinema i televisió en historietes (exemple: Star Trek).

The Red Star és un còmic de l’any 2000 dibuixat a llapis, pintat amb mitjans digitals, amb disseny dels fons en 3D i integrat amb Photoshop. Es tracta d’un còmic dissenyat per Christian Gosset (antic col·laborador de Geogre Lucas), i un equip de persones innovadores. The red Star ha estat nominat a tres premis als Eisner Awards, que són l’equivalència als Oscars del món del còmic.

La revista The Japan Punch (1876) va introduir la caricatura moderna al Japó. Tot i així, El viatge a Tokio de Tagosaku i Mokube (1902) va ser una de les primeres historietes japoneses. Osamu Tezuka va revolucionar el manga, introduint elements del cinema, com ara els efectes borrosos de moviment. Jungle Tatei és una epopeia de lleons. Tetzuwam Atomu (1952-1968), la seva màxima creació: es va conèixer a l’Occident com Astroboy, un heroi que lluita, l’any 2000, contra personatges malvats. A la dècada del 1980, el còmic japonès va començar a envair el mercat occidental. A Espanya, ho va fer a través dels dibuixos animats Bola de drac (1984), d’Akira Toriyama. El personatge de Son Goku va atreure els nens i nenes cap als quioscos, com feia molt de temps que no passava. El còmic Mazinger Z (1972) de Go Nagai es va donar a conèixer a Espanya com a sèrie de dibuixos animats.

A partir de 1990, hi va haver una eclosió del manga, l’anime (cinema d’animació japonès) i els videojocs. Els personatges de còmic es van convertir en herois de cinema. Exemples: Doraemon (1970) de Fujio F. Fujiko, és una sèrie infantil humorística protagonitzada per un gat robot del futur i un nen tabalot. Porco Rosso (1992) d’Hayao Miyazaki és una animació infantil que ha interessat als adults. Katsuhiro Otomo és el creador d’Akira (1982-1993). Es basa en Moebius i en pel·lícules de ciència ficció com Blade-Runner i Mad Max. Aquest còmic, aviat es va convertir en una luxosa pel·lícula de dibuixos animats. Evangelion és un dels còmics més actuals, que s’ha convertit en una pel·lícula de dibuixos animats molt valorada pels seguidors del manga. Yoshiduki Sadamoto és el creador de l’anime.

LA VINYETA

És la unitat mínima de significació de la historieta. És un quadre en el que es representen, mitjançant la imatge, un espai i un temps de l’acció narrada. En el format, les vinyetes acostumen a ser resseguides amb una línia més aviat prima, però també pot ser gruixuda. També pot ser que els límits de les imatges dibuixades conformin una vinyeta, sense haver de resseguir-ne els contorns. En casos d'haver de representar somnis, al·lucinacions, miratges, o l'efecte de drogues o pèrdua de consciència, els límits de les vinyetes es poden representar de forma vacil·lant, en forma de fum, en forma sinuosa…

Les tires còmiques clàssiques acostumen a tenir tres o quatre vinyetes col·locades en sentit horitzontal.

Les pàgines de còmic es divideixen en tantes vinyetes com l'autor necessita per explicar la seva història, marcant el ritme de la narració amb la mida i disposició de cadascuna de les vinyetes. L'ordre de lectura habital de les vinyetes, és de dalt a baix i d'esquerra dreta.

Durant molts anys també s'han editat còmics en format apaïsat, herència de les pàgines dominicals dels diaris americans, que es publicaven en color i encabien dues o tres sèries en una pàgina del diari. D'aquesta manera, cada sèrie ocupava mitja pàgina o menys, i quan es recopilaven en àlbums, tenien el format apaïsat.

En els darrers còmics Manga, com que al Japó s'escriu a l'inrevés, l'ordre de lectura de les vinyetes és a la inversa. També els àlbums es comencen a llegir per la pàgina que en una edició accidental seria la darrera.

LLENGUATGE

“Entrepà” o bafarada: és l’espai en el que es col·loquen els textos que pensen o diuen els personatges. Tenen dues parts: el globus i el delta. Hi ha diversos tipus de bafarades segons el sentiment que expressen:

Veu baixa = bafarada amb punts suspensius
Veu forta = bafarada puntxaguda
Normal = globus i delta
Pensament = núvol i rodones
Veu tremolosa = bafarada amb curves
En off = el delta de la bafarada senyala un lloc fora de la vinyeta: el personatge que parla no apareix

Si hi ha una bafarada dins d’una bafarada, indica les pauses que fa el personatge a la seva conversa. A més, quan hi ha diversos deltes i un globus, vol dir que el mateix text l’està dient més d’un personatge.

Cartel·la: és la veu del narrador. No es posa a la imatge, sinó a la part superior de la vinyeta. Té una forma rectangular.

Cartutx: tipus de cartel·la que serveix d’enllaç de dues vinyetes consecutives. L’espai de la vinyeta està ocupat pel text.

Onomatopeia: és la imitació d’un so o soroll de la realitat. Pot estar dins o fora del globus.

Tipus de lletra: el que més s’utilitza és el d'impremta. Depenent de les característiques dels personatges i el to en el que parlin, s’utilitzaran lletres d’un altre tipus i tamany.

SÍMBOLS

Metàfora visual: és una convicció gràfica, és a dir, una norma acceptada mitjançant un pacte i una costum, per expressar una idea a través d’una imatge.

Figures o línies cinètiques: ofereixen la il·lusió de moviments a través de línies, núvols, estrelles irregulars, descomposició…

Símbols de recolzament: serveixen per enriquir l’expressió dels personatges d’una història. Per exemple, símbol d’admiració per indicar sorpresa, símbol d’interrogació per expressar dubtes o més d’un símbol junt per donar importància.

RECURSOS GRÀFICS

Elements cinètics:

La trajectòria, un seguit de línies que marquen el recorregut del desplaçament d'un personatge o objecte de l'escena per l'interior de la vinyeta, segons el traç es pot endevinar si és una trajectòria desenvolupada de forma lenta, ràpida, directa o sinuosa.

L’impacte, que simbolitza el xoc d'elements i que generalment es representa com una expansió de línies que es dispersen en forma estrellada i irregular dins de la qual es produeix l'acció. Pot acompanyar-se d'estrelles o núvols de pols i fum. També s'hi poden plantejar onomatopeies que facin més sonor l'impacte.

Els núvols de pols. Es solen utilitzar situats darrere d'un element que es mou a gran velocitat per indicar aquesta velocitat.

Les estrelles. S'utilitzen per representar cops, xocs, o atordiment. Si s'ha rebut una pallissa també es representa gràficament com un seguit d'estrelles i planetes donant voltes al cap en cercles concèntrics.

El moviment repetit, consisteix en la repetició de línies de contorn més o menys completes, al costat oposat al sentit del desplaçament. És la manera de representar moviments com flexions, girs ràpids, cops de puny, etc.

La tremolor, línies al voltant d'un personatge o element que segons si estan dibuixades de forma impetuosa o tremolosa, simbolitzen desequilibri, por o nerviosisme.

Metàfores visuals: Són recursos gràfics que simbolitzen situacions o estats d'ànim determinats.

Una bombeta sobre el cap del personatge indica que ha tingut una bona idea.

Un tronc i una serra, indica que el personatge està dormint i fent roncs (representa que el soroll del ronc és similar al xerrac tallant el tronc).

Els elements paralingüístics, per identificar paraules malsonants i en els quals es solen dibuixar serps, núvols amb llamps, granotes,...

TRANSICIONS ENTRE VINYETES

Amb les vinyetes passa el mateix que amb els fotogrames d'una pel·lícula. Més ben dit, en l'elaboració d'un còmic s'utilitzen recursos semblants als del rodatge d'una pel·lícula. Podem dir, per tant, que a l'hora de "muntar" un còmic s'utilitzen EFECTES ESPECIALS i TRANSICIONS entre vinyetes que enriqueixen l'estètica de la pàgina. No és estrany, doncs, trobar-nos amb zooms d'allunyamenT o d'apropament, amb seqüències, amb alguna panoràmica o amb diversos tipus de foses.

Zoom allunyament

L'eŀlipsi temporal o salt temporal és un dels elements cabdals en la construcció d'un relat audiovisual. Una el·lipsi implica l'eliminació d'una part més o menys àmplia de la situació o de l'acció que s'està presentant, considerat que com irrellevant, perquè no aporta res a la narració, que pot ser elidit sense que l'espectador perdi la continuïtat del discurs. L'el·lipsi és un recurs narratiu que consisteix en presentar únicament els fragments que es consideren significatius d'un relat. En els relats audiovisuals es vol, en molts casos, concentrar el pas del temps en breus instants d'imatges i per això es recorre a l'el·lipsi. En el muntatge sempre s'el·lideix una part de temps entre els plans, per mínima que sigui. L'el·lipsi permet estalviar infinitat de temps entre diferents escenes i seqüències. El públic ha après a llegir aquests salts temporals i a donar continuïtat a la narració, a reubicar-se en la nova situació espacial i temporal després d'una el·lipsi.